prou lluny de tot,
m'atreveixo a pensar en tu...
una cançó de sempre,
m'apropa, lleugerament, per un instant, a la teva essència,
allunyada de fa temps, des de gairebé sempre...
i, potser, t'enyoro,
potser, fins i tot, m'atreveixo a trobar-te a faltar...
sabent que no hi seràs, que no hi podràs ser...
tan lluny, tan de temps,
un sempre que no ha estat mai...
un mai que sempre ha fet ombra...
és ara que, de lluny,
de puntetes,
goso agrair-te tot el que m'has estimat.
gràcies pare
(avui t'ho puc dir de lluny,
potser demà sabré fer-ho a cau d'orella)
