m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

diumenge, 4 de maig del 2014

tears are words the heart can't say

Feia dies que anava empassant paraules.
Com qui es pren una píndola, sentia el seu recorregut amargant, coll avall.
Un exercici necessari, precís i calculat amb conseqüències evidents de desgast.
Ni un glop d'aigua alleugeria aquella desagradable sensació.

Es descobria controlant constantment l'impuls de deixar-les anar, de deslliurar-les,
per evitar abocar-les violentament en l'escenari contingut de la batalla, cap a una guerra segura.

Des de les emocions fluïen directes a la parla
i amb prou feines podia mantenir la boca tancada,
de tan evidents com eren, de tan certes com les sentia...
Notar-les arribar i fer un cop de llengua, desviant-les cap avall...

(les paraules punxants no solen ser bones companyes de conversa... no era el moment... quan és el moment?... i vinga arguments amunt i vinga arguments avall...)

i anar empassant, sense poder pair-les,
saturació, tristesa, ràbia continguda...

I en aquell moment precís...
el punt d'haver de creuar el riu.


I davant d'aquell repte estúpid,
es va sentir sola, molt sola,
i sense poder contenir tanta contenció acumulada,
va començar a plorar
i van anar vessant totes les paraules galtes avall
cada llàgrima, una paraula menys,
fins que es va buidar, del tot...


I va travessar el riu
i van seguir el camí, sense retrets, sense paraules.

8 comentaris:

  1. Em podria preguntar quantes vegades he estat en aquesta situació, quantes vegades no he dit, he callat i aixó encara ha estat pitjor. Millor no pensar-ho.
    I en canvi, si compartir que avui he dit com em sentia a l'equip. Coses que els altres saben sense dir-les jo, i que m'ha costat molt de dir. Tristeses, que compartides, no semblen tan greus.

    Hem de trobar la manera de poder dir aquestes emocions que ens encadenen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, compartir-les sempre és un descans i un sentir-se més acompanyada…
      el què passa és que, de vegades, hi ha escenaris en el què no hi ha orelles per a poder escoltar-les
      (sovint perquè són d'atac o de queixa)…
      i reboten contra murs infranquejables…
      i és llavors quan et planteges si cal, si val la pena compartir-les o quedar-te-les, per no fer mal, per no fer-te mal…

      sort que són moments passatgers i que tal com vénen, se'n van… o no...
      (encara que no sé si acabem de fer net, o van quedant sediments enganxats que després costen d'arrencar, de fer net del tot…)
      petonets de dilluns guapa!
      ;-)

      Elimina
  2. A vegades quan has buidat el pap, és quan et resta sensació de plenitud.

    Fita

    ResponElimina
  3. El regust amarg
    del sentiment retingut
    als llavis
    i a la pell...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que rebonic Cesc...
      et deixo un somriure pet llevar aquesta amargor
      benvingut!

      Elimina
  4. No és bo empassar-se les paraules perquè són de mal pair i quan s'acumulen a dins, acaben fent un pet com una aglà...
    En aquest cas surten en forma de llàgrimes, aquestes paraules que s'havien quedat a dins...Una bona manera de quedar-se tranquil i en calma...
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si, les paraules no dites ens embussen i cal deixar-les anar... sigui en la forma que sigui...
      Bon capvespre bonica!

      Elimina

deixa aquí el teu polsim de lluna...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...