m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dilluns, 29 de setembre de 2008

De Seshat: carta oberta a Venus...


Benvolguda Venus,
em van encantar les teves MANS.
Mans que segueixen dits...
acompassant carícies, respectant silencis, amb ritmes suaus i bona harmonia.
Quin plaer sentir vibracions tan properes tot i la distància que ens separa...
La veritat és que em sento a prop teu, i potser compartint somnis secrets (a cau d'orella, xiuxiuejant, sense fer soroll,...) encara me'n sentiré una mica més...
Tinc ganes de compartir somriures de complicitat i sinceritats amagades tants segles!
No et passa a tu, que després de tant de temps de silenci, et brollen les paraules per tots els porus de la pell?
Esperant rebre ben aviat notícies teves...
petons i abraçades divines...
SESHAT

(per cert, no hi donem massa publicitat a aquesta correspondència, em penso que a la meva amfitriona no li faria gaire el pes...)

dissabte, 27 de setembre de 2008

solstici


Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

dilluns, 22 de setembre de 2008

DITS...

Dits embriacs de desig
voregen camins de pell.

Dits delitosos,
resseguidors de perfils,
dibuixants de mirades...
que esbossen somriures.

Dits perduts en la nit
descriptors de somnis invisibles.

Dits embriacs de desig
que acaricien subtils,
gairebé sense tacte...

Dits que encenen sentits
i desperten instints.

Dits que mullen sense aigua.

Dits àvids cercant nous destins.

Dits descobridors de nous caus.

Dits delitosos...

Dits que ericen els sentits...

Dits que aixequen onades...

Dits perduts en la nit...
Dits embriacs de desig...

SESHAT (els meus somnis secrets...)
**************************

dijous, 18 de setembre de 2008

com un cranc ermità...

Com un cranc ermità duc la meva closca a sobre.
Acollidora i protectora.
A voltes feixuga... a voltes lleugera.
Sempre entranyable.
Companya de viatge inseparable.
Testimoni de petits i grans moments.
Sempre a sobre.
Protecció.
(Sobre)protecció?

De vegades, voldria desempallegar-me'n i deixar-la en un revolt del camí. Altres, voldria fondre'm en ella i deixar d'existir, passar desapercebuda.

Hi ha èpoques en que no he gosat ni treure el nas. D'altres en què m'he permès el luxe de sortir i creure que podia ser/viure sense ella.
Ai las! Quin atreviment!

Ens uneixen uns fils de cotó que necessiten tenir anclatges, ser lligats i unir sense deixar anar...
Són els fils o sóc jo qui ho necessita? Això és difícil de dir... però sí que és veritat que una sense l'altra no seríem les mateixes... segur que no! Portem tota la vida juntes... ens hem fet l'una a l'altra, som dues però ... gairebé respirem alhora!

Això sí, hem fet reformes! I ara fem molt de goig! Ens veieu a la foto?

Un altre dia us explicaré els canvis que hem fet...

diumenge, 14 de setembre de 2008

Apágame los ojos y te seguiré viendo,
ciérrame mis oidos y te seguiré oyendo,
sin pies te seguiré,
sin boca te seguiré invocando".

Rilke


Poques paraules per descriure la grandesa de l'amor.
Paraules intenses.
Paraules que no et deixen indiferent...
Paraules...
(Imatge de google)

dimecres, 10 de setembre de 2008

un regal... especial... i dedicat

el teu regal
m'ha fet somriure...
amb la sensibilitat a flor de pell ...
amb les emocions al descobert...
m'imagino davant teu
i em sento nua
perquè descobreixes cada racó de la meva essència...
quasi-desconeguts com som...
i desitjo abraçar-te
i que m'abracis
només això
sentir el tacte de la teva pell
i abandonar-me en tu.
(imatge de google)

diumenge, 7 de setembre de 2008

Efímeres... ***


Fils de lluna
arrissats
cavalquen
damunt ones salades

brollen del no-res,
es bressolen sinuosament
i,
com en un deliri,
es precipiten al buit.

Naixent per morir ...
instantàniament

Naixent per...
... instantàniament

Morint...
precipitadament...
Per poder tornar a ser...
*** Paraula cedida per horabaixa
Imatge de google

dimecres, 3 de setembre de 2008

notes dolces d'un hivern fred i boirós

Ha estat un hivern cru, d'aquells que el fred s'amaga en totes les escletxes i revolts del cos i va fent fiblades de dolor inesperades que se't claven al fons de l'ànima.

Semblava que tot s'anava desmuntant i caient a mida que anaven passant els dies... i sense saber com (o potser si), jo em resistia a abandonar, continuava forta, resisitint els embats de la vida que m'estaven posant a prova.

Però molt sovint, o sempre, diria jo, en aquests glaçats hiverns hi ha estones d'escalforeta d'aquelles que et revifen i et permeten fer un respir i seguir endavant. I creure que val la pena...

Dies freds, glaçats amb espurnes de sol.
Aquests moments dolços en els que sense saber d'on pot sortir, se't dibuixa un somriure que il·lumina una cara que instants abans es desencaixava per la tristesa.

Són aquests moments els que vull recordar, no els altres.

Encara que tampoc els vull oblidar, tot forma part del meu bagatge i seria estúpida si els negués.
M'han fet créixer, ho sé del cert.
I no penso amagar-los, hi són i m'acompanyaran sempre, formen part de mi. També em fan companyia...

Mai oblidaré les abraçades que m'han fet. Han estat abraçades diferents, noves, inimaginables, d'aquelles inesperades però molt dolces i tendres, abraçades d'acolliment, de comprensió, de companyia, d'ànims,... d'aquelles que quan te les fan... ho notes. Notes la màgia que desprenen i la intensitat amb què es fan. Abraçades que surten de la intimitat més profunda de l'altre per donar-se a tu amb tota la seva nuesa i sinceritat.
Abraçades honestes i senzilles, abraçades espontànies, abraçades úniques, abraçades de consol i de companyia.
No sé si algun cop us n'han regalat alguna d'aquestes, imagino que si, però jo us asseguro que són ben especials. Abraçades inesperades...


Gràcies N. per escoltar els meus neguits, per compartir les meves llàgrimes i per fer-me riure en moments difícils. El cotxe i els viatges amunt i avall han estat còmplices de les nostres vides i no tinguis cap dubte que aquests instants mai s'esborraran dels meus millors records...
Gràcies per les teves abraçades! Per la teva sinceritat i per compartir amb mi una part del camí de la vida.
Un luxe trobar algú amb qui connectes tant...

M.A. què puc dir dels teus bons dies?
Sempre amb un somriure matiner o un petó d'ànims o una abraçada per compartir. Sempre atenta al mínim detall, quan em veies entrar per la porta... ja endevinaves... el meu estat d'ànim i sabedora de tot plegat... atenta a la meva expressió... dedicar-me un bon dia especial. Gràcies també a tu i a les teves abraçades. I a les converses compartides... i a les estones de somriures i mocadors...

Sense vosaltres, l'hivern no hagués sigut el mateix, us ho asseguro...
Us trobaré (molt) a faltar...
imatges de google

dimarts, 2 de setembre de 2008

Vull aprendre a...



... a estimar així...
... a estimar-me així...
... a viure el present...
... a cuidar el meu jardí...




...aprendre ... cada dia...

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano y encadenar un alma.
Y uno aprende que el amor no significa acostarse
y una compañía no significa seguridad,
y uno empieza a aprender...
que los besos no son contratos
y los regalos no son promesas
y uno empieza a aceptar sus derrotas
con la cabeza alta y los ojos abiertos
y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes...
y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad.
Y después de un tiempo uno aprende que si es demasiado,
hasta el calorcito del sol quema.
Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma,
en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.
Y uno aprende que realmente puede aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende...
y con cada día, uno aprende.
J. L. BORGES




I tu?
Com tens el teu jardí?
En vols aprendre?
Podem caminar junts...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...