m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dimarts, 23 de desembre de 2008

mirAda...


M'ha agradat la teva mirada,
intensa, penetrant,
provocadora de sensacions,
a voltes invasiva...

M'ha fet fugir...
escapar...
no em vull deixar atrapar,
ni sentir-me envaïda,
defugint possessions...

Em vull sentir lliure

M'ha agradat la teva mirada...
descarada...
directa...
sincera...
honesta...

I també mirar-te,
retorn de sensacions...

Però no ho he fet sincerament,
no m'he atrevit a mirar-te profundament,
no he gosat entrar dins teu...

Per por a quedar-m'hi atrapada...
lligada...
penjada...
Vull poder-te mirar...
profunda, intensa i descaradament...
i sentir-me lliure.

dilluns, 15 de desembre de 2008

MUERE LENTAMENTE... (viu intensament...)


Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.
Muere lentamente quien se transforma
en esclavo del hábito repitiendo todos los días los mismos trayectos,
quien no cambia de marca,
no se atreve a cambiar el color de su vestimenta
o bien no conversa con quien no conoce.
Muere lentamente quien evita una pasión y su remolino de emociones,
justamente estas que regresan el brillo a los ojos
y restauran los corazones destrozados.
Muere lentamente quien no gira el volante cuando está infeliz con su trabajo,
o su amor,
quien no arriesga lo cierto ni lo incierto para ir detrás de un sueño quien no se permite,
ni siquiera una vez en su vida, huir de los consejos sensatos...
¡Vive hoy!
¡Arriesga hoy!
¡Hazlo hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡NO TE IMPIDAS SER FELIZ!


Adaptació anònima de Pablo Neruda


Tots, en el nostre dia a dia, fem petites coses per no morir lentament...
per viure intensament,
per poder somriure,
per llevar-nos cada matí,
per canviar la monotonia per novetat,
per trobar el què de la vida i llevar-nos amb un somriure...
per gaudir de les petites dosi de felicitat que ens permetem...
potser haurem d'anar fent més canvis encara...
i arriscar una mica més...
Pot ser un bon desig per començar l'any...

Viure lentament,
assaborir cada moment,
treure el millor d'un mateix,
aprendre de tot el que fem,
cercar l'essència de les persones,
estimar dolçament,
respirar profundament,
ser lliures,
...
hi ha tantes coses per viure intensament...
tot depèn del que triem per viure,
ni més ni menys,
allò que decidim viure és el que viurem.
T'atreveixes a triar?
Doncs som-hi...

divendres, 5 de desembre de 2008

surant...


SÓC
a dins d'una bombolla...
on tot és possible...
on els somnis es poden tocar amb la punta dels dits...
i on les fantasies s'enlairen proporcionalment als desitjos...
bombolla irisada ...
surant damunt brises marines...
SÓC
foto de Jason Tozer

divendres, 28 de novembre de 2008

viatges...


Fumeja el tallat damunt la barra.

Recupero minuts perduts.

Vagarejo sense control.

Deixo perdre pensaments.

...

s'enfilen...

s'amaguen...

vigilen...

s'aturen...

miren...

suren...

volten...

observen...

giren...

i...

tornen...

tot plegat en un parell de minuts.

M'encanten aquests viatges...

Sona música coneguda...

banda sonora...

bagdad cafè...

Tanco els ulls i em torno a enlairar...

curiosos viatges de la imaginació.

Ha valgut la pena córrer a primera hora

per ara poder deixar escolar aquests minuts preciosos...

Tot un plaer...

M'hi acompanyes?

video

divendres, 21 de novembre de 2008

queda prohibido


Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos...

Queda prohibido no sonreir a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños,...

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen menos que la tuya,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha...

Queda prohibido no crear tu historia,
no tener un momento para la gente que te necesita,
no comprender que lo que la vida te da,
también te lo quita.

Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti, este mundo no sería igual.

Pablo Neruda

dimarts, 18 de novembre de 2008

15 anys...


Avui faig quinze anys...
Ens fem grans, oi?
Quinze anys plens de moments, d'imatges, de situacions viscudes, de llàgrimes, de petons, de petits aprenentatges, d'anar creixent, de trobar el punt just, de contradiccions, de límits, de cessions i concessions, de dubtes, de seguretats, d'incerteses, de preguntes sense resposta, de respostes sense pregunta,...
Quinze anys, caminant pas a pas, minut a minut, des de la dependència absoluta a petites cullerades d'autonomia, petits espais de llibertat, negociats i consensuats, confiances i desconfiances,... anar deixant la corda que ens uneix, cada cop més llarga, una mica elàstica encara...
Quinze anys d'estimació, de convivència, de creixences, d'aprendre conjuntament,...
Aprendre a fer de mare al compàs del teu aprenentatge com a persona, al mateix ritme, aprenent i desaprenent juntes, fent i desfent camins,...
Aprenent a ser persones... més lliures, més autònomes, més responsables, més respectuoses amb l'altre, més honestes, més sinceres,...

Celebrar...
celebrar i haver pogut gaudir d'aquests quinze anys...
tot un regal!
Records plens de vida...
Celebrar i gaudir de les il·lusions properes...
tot un regal!

I felicitar-te...
i donar-te les gràcies per haver-me ensenyat tantes i tantes coses que creia sabudes...
i no sabia...
i per haver-me donat l'oportunitat de ser la teva mare...

Un petó...
Una abraçada...
(Imatge de Google)

dijous, 13 de novembre de 2008

dissonàncies...


Perseguir els sempre dins el mai,
la bellesa en aquest món.*
El tot en un balmat,
l'absolut en un parèntesi.

Sentir el no-res en la plenitud,
el buit en el tot,
el silenci dins el brogit,
el res en la immensitat,
el zero en l'abundància.

Una eternitat en un instant.

L'espai imperceptible,
el temps inabastable,
l'essència de la vida,
la proximitat de la mort.

L'espai subjectiu entre dos notes,
percepció d'un temps infinit,
sensació d'un temps fugaç,
el segon entre una onada i la propera...

*paraules de l'elegància de l'eriçó. Muriel Barbery.
Imatge: Pintura de Luis de la Fuente. Oli sobre llenç.

diumenge, 2 de novembre de 2008

ANEM?


Retornes d'un llarg viatge...
un viatge que t'ha dut a conèixer altres móns,
altres vides,
altres espais,
altres persones...

Retornes després d'haver viscut altres vivències,
que t'han dut fins on ets ara,
que t'han fet créixer,
plorar,
riure,
estimar,
gaudir,
desitjar,
altres camins que t'han omplert de felicitat,
i que també t'han causat dolor,
un dolor profund i intens,
i que t'ha fet dubtar de tu mateix i dels qui t'envolten i dels qui t'estimen...

Retornes ple d'experiència, amb la certesa, com sempre, que el camí recorregut era imprescindible per ser on ets i per arribar fins aquí...
No et penedeixis de res,
tot era necessari,
no malgastis paraules...
tan sols digue'm...

T'ESTIMO

aquestes són les úniques paraules que vull escoltar per tornar a reprendre un nou camí al teu costat...

un NOU camí ple de reptes i il·lusions
i diferent al que hem recorregut fins ara...
un NOU camí ple d'oportunitats per créixer i aprendre...
un NOU camí per ser i estar plenament a la vida...

Benvingut company de viatge,
t'he enyorat,
he caminat per altres camins també,
però sé que val la pena viatjar amb tu...
i, segurament per això, tornem a coincidir en aquest punt del camí...
per tornar a gaudir del paisatge que ens ofereix el dia a dia
i compartir també les adversitats que ens depari el mateix fet de caminar...
per tornar a gaudir plenament del viatge i viure'l intensament...

ANEM?

diumenge, 19 d’octubre de 2008

ART...

M'agrada com descriu l'art...

"UNA EXISTÈNCIA SENSE DURADA

Per a què serveix l'Art? Per donar-nos la breu però fulgurant il·lusió de la camèlia, obrint en el temps una bretxa emocional que sembla irreductible a la lògica animal. Com neix l'Art? Es dóna a la llum per la capacitat que té la ment d'esculpir el domini sensorial. Què fa l'Art per nosaltres? Dóna forma i fa visibles les nostres emocions i, en fer això, els atorga aquell caràcter d'eternitat que porten totes les obres que, a través d'una forma particular, saben encarnar la universalitat dels afectes humans."

L'elegància de l'eriçó. Muriel Barbery.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

StoV 3

Venus... (hi ets?)
aquí va una altra missiva adreçada a un amant deliciós...


... voldria ser en un altre espai...
i en un altre temps...
on no importés res del que importa,
i on tot fos relatiu...

voldria ser en espais de llençols mandrosos i càlids
que conviden a mandrejar
i sentir la calidesa de nous braços ...

voldria mantenir la meva essència però deixar de ser jo...
per anar a trobar-te i amanir una nit de jocs, batalles, assalts i urgències ...
voldria trobar-te fogós i tendre ...
i que volguessis deixar de ser tu sense perdre't del tot...
i recórrer camins sinuosos,
on a cada revolt hi trobés un nou desig per satisfer
i en cada entrebanc una nova mà,
i voldria...
i desitjaria...
sentir-te al meu costat...
només això ...
tancar els ulls i saber que vetllaries els meus somnis
i te'ls enduries a indrets reals...

un petonet dolç com la mel...
(miraré de trobar-te en algun racó de la calma de la nit...)

SESHAT

Fins aviat estimada Venus...

(Imatge d'Internet)



dijous, 9 d’octubre de 2008

percepcions d'un viatge en tren...

Nuvolada espessa a l'horitzó.

Horitzons foscos pressagien futurs incerts,
núvols que aclaparen i conviden a recloure's.

Una pinzellada suau em saluda.
Tanco els ulls.

El seu traç,
la teva mà,
desprèn calidesa.

Fugissera i etèria
apareix i desapareix,
rere un delicat i imperceptible joc de núvols
que evoca records imaginaris de carícies invisibles.

Recorda'm, company,
que prepari estris i pinzells
per poder sentir els altres colors de les teves carícies.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

De Seshat a Venus (StoV), 2: paraules...

Benvolguda Venus i també lectors visibles/invisibles,
veig que ja m'havies llegit anys enllà i que em coneixies d'escrits antics, però ara no et(us) vull parlar del que ja coneixes de mi sinó del que no coneixes/eu, per començar a compartir complicitats i somriures, somnis secrets i emocions a flor de pell...
Us faig arribar algunes de les cartes que vaig escriure fa temps (potser anys?, segles?, segons?, dies? , nits?... potser ahir?...) a homes/déus molt especials i que mai van ser llegides.
Van quedar amagades i reposant en capses de somnis secrets...
Ara tornen a sortir a la llum, perquè les paraules escrites són per ser llegides, no?
Quin sentit tindrien sinó?
Com que n'hi ha unes quantes us les faré arribar poc a poc, d'una en una, per no atabalar-vos gaire.

Petonets i bons somnis secrets...



les teves paraules...
m'atrauen...
em remouen...
fan reviure la teva essència en mi...
paraules que s'arrapen a la meva pell...
i que dolçament s'hi passegen
sense presses ...
deixant escolar el temps...
deixant passar la nit...
per trobar l'alba serena...
i despertar el somni màgic de reviure't en mi...

SESHAT

divendres, 3 d’octubre de 2008

Reptes...

Fa dies que no tinc temps ni per pensar...
Ofegada en un mar de feina que m'empeny i m'arrossega,
vertigen plaent que m'engoleix i m'atrapa ...
Em deixo seduir i conduir per la intensitat del moment
amb ganes d'assaborir cada instant però amb molt de respecte...
Repte important,
constància i persistència.
Camins de vida?
Camins de felicitat?
Bon cap de setmana!

dilluns, 29 de setembre de 2008

De Seshat: carta oberta a Venus...


Benvolguda Venus,
em van encantar les teves MANS.
Mans que segueixen dits...
acompassant carícies, respectant silencis, amb ritmes suaus i bona harmonia.
Quin plaer sentir vibracions tan properes tot i la distància que ens separa...
La veritat és que em sento a prop teu, i potser compartint somnis secrets (a cau d'orella, xiuxiuejant, sense fer soroll,...) encara me'n sentiré una mica més...
Tinc ganes de compartir somriures de complicitat i sinceritats amagades tants segles!
No et passa a tu, que després de tant de temps de silenci, et brollen les paraules per tots els porus de la pell?
Esperant rebre ben aviat notícies teves...
petons i abraçades divines...
SESHAT

(per cert, no hi donem massa publicitat a aquesta correspondència, em penso que a la meva amfitriona no li faria gaire el pes...)

dissabte, 27 de setembre de 2008

solstici


Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

dilluns, 22 de setembre de 2008

DITS...

Dits embriacs de desig
voregen camins de pell.

Dits delitosos,
resseguidors de perfils,
dibuixants de mirades...
que esbossen somriures.

Dits perduts en la nit
descriptors de somnis invisibles.

Dits embriacs de desig
que acaricien subtils,
gairebé sense tacte...

Dits que encenen sentits
i desperten instints.

Dits que mullen sense aigua.

Dits àvids cercant nous destins.

Dits descobridors de nous caus.

Dits delitosos...

Dits que ericen els sentits...

Dits que aixequen onades...

Dits perduts en la nit...
Dits embriacs de desig...

SESHAT (els meus somnis secrets...)
**************************

dijous, 18 de setembre de 2008

com un cranc ermità...

Com un cranc ermità duc la meva closca a sobre.
Acollidora i protectora.
A voltes feixuga... a voltes lleugera.
Sempre entranyable.
Companya de viatge inseparable.
Testimoni de petits i grans moments.
Sempre a sobre.
Protecció.
(Sobre)protecció?

De vegades, voldria desempallegar-me'n i deixar-la en un revolt del camí. Altres, voldria fondre'm en ella i deixar d'existir, passar desapercebuda.

Hi ha èpoques en que no he gosat ni treure el nas. D'altres en què m'he permès el luxe de sortir i creure que podia ser/viure sense ella.
Ai las! Quin atreviment!

Ens uneixen uns fils de cotó que necessiten tenir anclatges, ser lligats i unir sense deixar anar...
Són els fils o sóc jo qui ho necessita? Això és difícil de dir... però sí que és veritat que una sense l'altra no seríem les mateixes... segur que no! Portem tota la vida juntes... ens hem fet l'una a l'altra, som dues però ... gairebé respirem alhora!

Això sí, hem fet reformes! I ara fem molt de goig! Ens veieu a la foto?

Un altre dia us explicaré els canvis que hem fet...

diumenge, 14 de setembre de 2008

Apágame los ojos y te seguiré viendo,
ciérrame mis oidos y te seguiré oyendo,
sin pies te seguiré,
sin boca te seguiré invocando".

Rilke


Poques paraules per descriure la grandesa de l'amor.
Paraules intenses.
Paraules que no et deixen indiferent...
Paraules...
(Imatge de google)

dimecres, 10 de setembre de 2008

un regal... especial... i dedicat

el teu regal
m'ha fet somriure...
amb la sensibilitat a flor de pell ...
amb les emocions al descobert...
m'imagino davant teu
i em sento nua
perquè descobreixes cada racó de la meva essència...
quasi-desconeguts com som...
i desitjo abraçar-te
i que m'abracis
només això
sentir el tacte de la teva pell
i abandonar-me en tu.
(imatge de google)

diumenge, 7 de setembre de 2008

Efímeres... ***


Fils de lluna
arrissats
cavalquen
damunt ones salades

brollen del no-res,
es bressolen sinuosament
i,
com en un deliri,
es precipiten al buit.

Naixent per morir ...
instantàniament

Naixent per...
... instantàniament

Morint...
precipitadament...
Per poder tornar a ser...
*** Paraula cedida per horabaixa
Imatge de google

dimecres, 3 de setembre de 2008

notes dolces d'un hivern fred i boirós

Ha estat un hivern cru, d'aquells que el fred s'amaga en totes les escletxes i revolts del cos i va fent fiblades de dolor inesperades que se't claven al fons de l'ànima.

Semblava que tot s'anava desmuntant i caient a mida que anaven passant els dies... i sense saber com (o potser si), jo em resistia a abandonar, continuava forta, resisitint els embats de la vida que m'estaven posant a prova.

Però molt sovint, o sempre, diria jo, en aquests glaçats hiverns hi ha estones d'escalforeta d'aquelles que et revifen i et permeten fer un respir i seguir endavant. I creure que val la pena...

Dies freds, glaçats amb espurnes de sol.
Aquests moments dolços en els que sense saber d'on pot sortir, se't dibuixa un somriure que il·lumina una cara que instants abans es desencaixava per la tristesa.

Són aquests moments els que vull recordar, no els altres.

Encara que tampoc els vull oblidar, tot forma part del meu bagatge i seria estúpida si els negués.
M'han fet créixer, ho sé del cert.
I no penso amagar-los, hi són i m'acompanyaran sempre, formen part de mi. També em fan companyia...

Mai oblidaré les abraçades que m'han fet. Han estat abraçades diferents, noves, inimaginables, d'aquelles inesperades però molt dolces i tendres, abraçades d'acolliment, de comprensió, de companyia, d'ànims,... d'aquelles que quan te les fan... ho notes. Notes la màgia que desprenen i la intensitat amb què es fan. Abraçades que surten de la intimitat més profunda de l'altre per donar-se a tu amb tota la seva nuesa i sinceritat.
Abraçades honestes i senzilles, abraçades espontànies, abraçades úniques, abraçades de consol i de companyia.
No sé si algun cop us n'han regalat alguna d'aquestes, imagino que si, però jo us asseguro que són ben especials. Abraçades inesperades...


Gràcies N. per escoltar els meus neguits, per compartir les meves llàgrimes i per fer-me riure en moments difícils. El cotxe i els viatges amunt i avall han estat còmplices de les nostres vides i no tinguis cap dubte que aquests instants mai s'esborraran dels meus millors records...
Gràcies per les teves abraçades! Per la teva sinceritat i per compartir amb mi una part del camí de la vida.
Un luxe trobar algú amb qui connectes tant...

M.A. què puc dir dels teus bons dies?
Sempre amb un somriure matiner o un petó d'ànims o una abraçada per compartir. Sempre atenta al mínim detall, quan em veies entrar per la porta... ja endevinaves... el meu estat d'ànim i sabedora de tot plegat... atenta a la meva expressió... dedicar-me un bon dia especial. Gràcies també a tu i a les teves abraçades. I a les converses compartides... i a les estones de somriures i mocadors...

Sense vosaltres, l'hivern no hagués sigut el mateix, us ho asseguro...
Us trobaré (molt) a faltar...
imatges de google

dimarts, 2 de setembre de 2008

Vull aprendre a...



... a estimar així...
... a estimar-me així...
... a viure el present...
... a cuidar el meu jardí...




...aprendre ... cada dia...

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano y encadenar un alma.
Y uno aprende que el amor no significa acostarse
y una compañía no significa seguridad,
y uno empieza a aprender...
que los besos no son contratos
y los regalos no son promesas
y uno empieza a aceptar sus derrotas
con la cabeza alta y los ojos abiertos
y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes...
y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad.
Y después de un tiempo uno aprende que si es demasiado,
hasta el calorcito del sol quema.
Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma,
en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.
Y uno aprende que realmente puede aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende...
y con cada día, uno aprende.
J. L. BORGES




I tu?
Com tens el teu jardí?
En vols aprendre?
Podem caminar junts...

diumenge, 31 d’agost de 2008

retorns...

Demà començo a treballar... (com molts!)
hi vaig per dir adéu (com alguns...)
començo un nou camí (com pocs?).

Una nova aventura plena d'il·lusió i optimisme,
plena de dubtes i incerteses,
plena de reptes i novetats.

Tot nou,
tot diferent.

Sé que no és un camí fàcil,
però sé que valdrà la pena.

Ara mateix tinc un rau rau a la panxa...
però sé que demà em sentiré millor...

Bon retorn a tots els que demà
(o ja és avui?)
retorneu a la feina...

dimecres, 27 d’agost de 2008

viure poèticament...

Rilke ens encoratja a viure poèticament.
Ens convida a fer de la vida un poema.
Antoni Pascual ho explica amb aquestes paraules en una entrevista :


Celebrar té a veure amb viure la vida de manera poètica?
- És clar. Qui no accepta que la concepció del poeta de Rilke sigui antropològica, que no visqui la poesia com un ofici estètic. Però a banda del fet que no es pot entendre Rilke des de la Universitat – des de la comoditat d’un sou que Rilke no tenia - i que per fer-ho s’ha de viure una mica perillosament – el que canta és un home que no té recursos econòmics, una existència com la de Rilke no demana cap compte corrent - , precisament del que parla és de l’essència poètica de l’home (i de la dona afegeixo jo). Fer versos requereix un aprenentatge tècnic, però no cal escriure un sol poema per viure poèticament. No tenim el deure d’escriure versos, però sí de viure la vida com un poema, de convertir la pròpia vida en bellesa i fer-la interessant de viure. El que no és admissible és que es visqui feixugament, pesadament, que la vida sigui una vall de llàgrimes. La vida s’ha de remuntar cap al seu origen, que és un orgasme. El que no podem permetre és que l’home, a vegades, sigui avorridíssim, que ens instal·lem en aquest nihilisme europeu del qual parlava Nietzsche.


Antoni Pascual: Una invitació a l'art de viure.
Associació d'amics d'Antoni Pascual
L'eixam. Associació cultural
Ajuntament de Sant Celoni



Des que vaig llegir Rilke i el que Antoni Pascual explica d'ell, viure poèticament s'ha convertit en un dels valors més importants a la meva vida.
Viure no és fàcil, en la nostra quotidianeïtat, tots gaudim d'instants de felicitat, moments de patiment, espurnes de benestar, carícies de dolor, ... emocions i sentiments que ens acompanyen i amb els que anem teixint les nostres certeses i incerteses. Amb els que anem creixent i enriquint-nos.
Jo intento omplir els meus cada dia d'aquesta visió poètica que Rilke ens proposa.
I m'agrada.

dimarts, 26 d’agost de 2008

ABRAÇADES...

Viure;

és confiar malgrat tot;

és esperar malgrat tot;

és somriure malgrat tot.

Però,

també és admirar-se,

perquè val la pena;

també és il·lusionar-se, perquè val la pena;

també és somniar, perquè val la pena;

i és abraçar-ho tot,

perquè,

com podríem viure sense abraçar?

(Jordi Llimona)



Hi ha dies que una...

necessita una abraçada...

avui és un d'aquests dies...

(Mar...)


dilluns, 25 d’agost de 2008

petits plaers, grans vicis i moltes satisfaccions...

Avui he sucumbit.
Ho haig de reconèixer.
Feia temps que havia superat la síndrome d'abstinència i em trobava força
bé.
Resistia plàcidament a la crida de la satisfacció del vici.
Això sí, evitant l'objecte de plaer de manera conscient i premeditada. Allunyant-me'n tant com podia i evitant tota mena de contacte.
Però avui...
No he pogut...
I ja se sap, quan fa temps que t'aguantes i et controles, intentant no pensar-hi, ocupant l'espai buit que et deixa amb altres menesters... la desmesura t'envaeix davant el desig incontrolat de satisfer-lo.
La qüestió és que he baixat a Barcelona per acompanyar el meu fill que marxava de colònies una setmaneta. A quarts de deu estava lliure i tenia pensaments d'anar cap al centre a cercar un regal pendent del meu aniversari (un bolso, el regal de la mare).
M'abellia perdre'm pel centre sense cap pressa, gaudir del passeig i de la gent, deixar passar el temps sense mesura,...
Total que he aparcat a la Pça. Catalunya i he anat a fer un cafè, llegia el diari,... amb la calma del qui sap que ningú no l'espera i es dedica el temps a ell, perquè també s'ho mereix, què carai!.
Tot i que no m'acostuma a passar, sempre que puc intento esgarrapar alguns minuts diaris a aquest petit plaer. Imprescindible per sobreviure al fer i desfer de cada dia.
Un cop assaborit el moment que no ha estat de més de 15-20 minuts, m'he dirigit a trobar la bossa esmentada per saldar aquest deute.

De camí cap a la botiga... a mà dreta... el reclam... irresistible... atracció d'imant... sense poder ni pensar... ja era dins... cercant... un títol... quin títol? autor? no ho recordo... ah! sí! l'eriçó... la bellesa de l'eriçó?... ja el veig... l'elegància de l'eriçó. El prenc entre les mans, el fullejo, l'oloro, en llegeixo la contraportada,... no el puc deixar... me'l quedo...

Surt ja, ja en tens un, no cal que t'hi endinsis més...

Atrapada ja en el meu desfici continuo passejant per les piles de llibres i llibres exposats. I n'albiro un altre que em crida l'atenció per l'autor... Jesús M. Tibau, El vertigen del trapezista, el fullejo, l'oloro, l'acaricio, ... me'l quedo...

Prou, gira cua, torna enrera, vés a la caixa, necessites una bossa,...

Avanço més endins... secció de poesia... a veure què hi ha de Rilke... un llibre petit ... Versions de Rilke, de Joan Vinyoli,... l'acaricio, el mesuro, el fullejo,... me'l quedo...

Ja està, prou, surt ja! T'estàs deixant perdre!

Més enllà... descobreixo un altre exemplar petit ... Llei d'estrangeria, Manuel Forcano... fa tres setmanes no el coneixia, però van arribar de manera fortuïta uns versos d'ell dels que em vaig quedar penjada... i em van inspirar d'allò més...

Ja està! Deixa de passejar el teu desig... reacciona... la teva bossa està trencada... en necessites una de nova...

I ...si trobés aquell llibre que sempre em recomana un bon amic? Com es deia? El fuego mágico de los filósofos? No el veig... passejo amunt i avall... el demano al taulell... no el troben... El fuego secreto de los filósofos, Patrick Harpur? Sí aquest, segur que ho és. La noia el troba entre tots els altres i me'l dóna.

El fullejo, en llegeixo algunes frases, paraules saltejades,... me'l quedo...

Marxa ja! Estàs boja! No controles! T'has passat! Altre cop has caigut en la temptació! No tens remei!

Satisfeta, surto cap a fora. M'interesso pels preus, però ja res em farà canviar d'opinió. Ja formen part de mi...
Cofoia surto de la botiga amb la bossa entre els braços, apretant els tresors contra el pit, així els sento més meus...
No he trobat la bossa... li diré a la mare que el seu regal s'ha convertit en una pila de llibres plens de màgia i farcits de paraules per fer volar la imaginació.
Regal preuat i molt més desitjat que una bossa de mà qualsevol. Segur que m'entendrà i estarà contenta de veure'm tan satisfeta...
Gràcies mare pel teu regal!

(Hypatia,...ja veus què m'ha passat amb la teva recomanació... gràcies també a tu per ajudar-me a triar el meu regal...)
Imatge de google


diumenge, 24 d’agost de 2008

Ressons de lectors invisibles

Fa uns dies que sento la teva presència
com una ombra que s'apropa sigilosa,
sense fer soroll, sense destorbar el meu camí.

Te'm fas present encara que no et veig.
Sento el teu esguard a la meva pell.
Sento la teva curiositat que m'arriba suau però tafanera.
T'imagino sense haver-te vist.

Penso en tu.
Hi ets?
M'estàs sentint?
Em llegeixes?

dijous, 21 d’agost de 2008

oportunitats...

Buidar-me de tu.
Buidar-me de tot.
Nu el cor.
Nua l'ànima.

Buidar l'esperit.
Buidar-me del tot.
Sentir-me buida ...
per tornar-me a omplir.



Omplir-me de cel,
de llum,
de sol,
de mar,
d'aire,
de foc,
d'aigua,
de lluna,
de llàgrimes,
de bosc,
de flors,
d'aromes,
de colors,
de dubtes,
de desitjos,
de tendresa,
de somriures,
...
Omplir-me de vida
...
Omplir-me de mi
i tornar a començar.

dilluns, 18 d’agost de 2008

PRIVILEGIS


Viure és un privilegi.


Perquè m'entesto a inventar excuses per no creure-m'ho?

dimecres, 13 d’agost de 2008

missatges... mòbils?

Fa temps pensava que no necessitaria el mòbil per res. Un altre element inútil a afegir a la ja engruixida llista d'artefactes amb què guarnim i engalanem el nostre dia a dia.
Trobava estrany (i fins i tot ridícul) veure gent parlant per telèfon al carrer, a les botigues, a l'autobús,...
Evidentment, ara ja s'ha convertit en un element gairebé (im)prescindible per a la majoria de mortals (també per a mi, eh?).
Però ara no volia parlar de la (in)conveniència de l'aparell, sinó dels missatges escrits que enviem.
Com resumir en unes ratlles sentiments, emocions, estats d'ànim, l'amor...(ai! l'amor...), desitjos, companyia, bon rotllo,...
Qui em digui que això no és un bon exercici d'escriptura... Potser hauríem d'aprofitar l'avinentesa (si és que alguns no ho heu fet ja, imagino que sí) i introduir un nou model textual a les classes de llengua: missatges a mòbils, xats i altres... Haurem d'anar practicant per poder ajudar els nostres alumnes. O potser seran ells qui ens hauran d'ajudar? Però això ja serien figues d'un altre paner...
Anem a la nostra...
N'envieu/rebeu sovint?
Quins tipus de missatges us agrada enviar/rebre?

Aquí en va una mostra dels que he enviat...

"Volar a espais nous obre perspectives diferents de la quotidianeïtat que ens acompanya. Noves mirades i nova llum, aire fresc que ens acaricia i omple de força. Gaudeix i viu intensament el temps que t'ha estat donat. T'estimo."

"Esperava la teva trucada amb el mòbil sota el coixí. Dolços somnis, llavis tendres, racons humits. Un petó."

"L'amor sense llibertat no té sentit. Estimar amb i en llibertat és la única manera que conec de construir una realitat sincera i sòlida. Sigues lliure i feliç. T'estimo."

"Hola estimat, si tanco els ulls puc imaginar-me passejant al teu costat i assaborint la calma de la tarda. Et penso, et desitjo i et trobo a faltar. Tinc ganes d'abraçar-te. Un petó càlid, tendre i amorós."

"Cal saber morir una mica cada dia per poder renéixer amb tota la força i la il·lusió que ens mereixem a cada instant. Gaudint i compartint aquestes certeses construim el nostre present pas a pas. Endavant!"

Va, us convido a participar activament i enviar aquí o al meu correu missatges que guardeu al mòbil per raons diverses...
Si en tinc uns quants (mínim dos,... jejeje) els publicaré en algun altre post i els aniré guardant en una capseta màgica...
Ànims!

diumenge, 10 d’agost de 2008

Enfilant...

Somriu
i enfila els somriures
en un fil daurat.


Plora
i enfila les llàgrimes
en un fil de plata.

Viu
i enfila la vida
en fils de colors.



dissabte, 9 d’agost de 2008

Foscor

Plora
llàgrimes que desfan nusos,
llàgrimes que afluixen lligams,
llàgrimes que suavitzen el dolor.



Lleugeresa

Camins humits
esborren passats caducs.
La lluna dibuixa somriures nous
en cada llàgrima vessada.

Il·lusió



dijous, 7 d’agost de 2008

I ens despullàvem...


I ens despullàvem
com qui obre una carta urgent.

Manuel Forcano
Llei d'estrangerisme (2008)




I ens despullàvem...
amb la urgència de dos nens
que destapen un regal inesperat
que han somniat temps i temps.

I ens despullàvem...
amb la urgència dels qui cerquen
nous paratges per descobrir;
nous espais per compartir.

I ens despullàvem...
apressadament, sense deturador,
assaborint-nos amb delit
amb la urgència de la novetat.

I ens despullàvem ...
I ens descobríem...
I ens apreníem...
I ens oblidàvem...

SESHAT

dimarts, 5 d’agost de 2008

SET POEMES D'ANIVERSARI

IV


No t'ennueguis amb records. Set claus

barren set portes. Saps prou bé què hi ha

darrera cadascuna per tornar-hi

amb el pretext d'enyors o negligències.

No s'esmena la vida ja viscuda

i aquest crepuscle de balaix desvetlla

noves veus que vulneren tots els límits.

Guarda la trista borra dels secrets

al fons obscur de qualsevol butxaca.

Que no t'exclogui el vent dels seus combats

ni la mar, dels seus ocis. Per colrar-te

de nou la pell hauràs d'obrir finestres.

No sentis massa pietat de tu.

Llença les claus i aprèn-te més encara.

Miquel Martí i Pol

SET POEMES D'ANIVERSARI

dilluns, 4 d’agost de 2008

Idees a l'aigua





La setmana passada vaig començar a anar a la piscina un altre cop.
Després d'uns quants anys de no anar-hi no cal que us expliqui que bé que m'ha sentat el retorn. Tant física com psíquicament.
Més àgil, més lleugera, més en forma, més a gust amb mi mateixa, satisfeta per la constància,... molt millor en tots els sentits,... de debò.
Però apart de tot el que us pugui explicar, que segurament molts de vosaltres també heu sentit quan heu fet algun esport, exercici físic o similar, a mi em passa una altra cosa especial que no sé si algú de vosaltres ha viscut mai.
Veureu, quan em fico a l'aigua, és com si entrés en una bombolla que m'embolcalla i m'aïlla del món.
Quan sóc dins de l'aigua, nedant dins d'aquesta bombolla màgica, la meva imaginació comença a enfilar-se i a créixer i a generar noves idees, noves propostes, nous temes per escriure,... veig les coses de diferent manera que quan sóc fora.

M'ho passo pipa!


Quin plaer fer volar la imaginació sense res a perdre i tot a guanyar...

Això sí, quan surto haig d'escriure-ho tot, sinó se m'escapa, es volatilitza tot el que ha passat pel meu cap i sóc incapaç de recordar res de res.


Curiós, oi?


Així, que he decidit, que ja que em senta tan bé nedar dins la meva bombolla... continuaré fent-ho durant una bona temporada...


Us convido a descobrir on teniu la vostra bombolla per poder ficar-vos-hi i imaginar lliurement tot el que us vingui de gust sense arrossegar pesos afegits, sense raonar, sense analitzar, sense valorar, sense jutjar, sense retrets, sense normes, sense obligacions, sense límits,... flotant etèriament en el paradís dels vostres somnis.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...